Sobre el dia de Tots Sants

Després de molts dies sense escriure -per culpa de l'estrés de la feina-, tinc la necessitat de reflexionar sobre el dia de Tots Sants. Suposo que tot va a époques i creences, a religions i educació, però realment cal construir cementiris per a demostrar a la resta de veïns que benerem els nostres morts? No és una qüestió més personal i individual?
El meu pare va morir ara fa dos anys. El millor record que puc tenir d'ell és el temps que em va regalar en vida. El seu amor, la seva paciència, el seu sentit de l'humor, la seva empenta i ràbia alhora, el seu perfeccionisme, la seva independència, el seu saber estar, el seu accent extremeny i la seva història, entre molts altres moments que m'han deixat els 20 anys que he passat al seu costat. Tant al meu germà com a mi ens va educar per tal que sabèssim viure en aquest món per nosaltres mateixos, de forma autònoma, amb els nostres coneixements, els nostres valors i el nostre cor. M'entristeix moltíssim plantar-me davant el seu nínxol i pensar que els cucs mengen les restes corporals d'algú que és energia i alegria.
No entenc la nostra beneració als morts d'una forma tan cruel, que fa sentir tan malament als vius del difunt. Però és temps de panallets i de portar flors al cementiri. Respecto l'opció de mares i àvies (generalment, són elles les que hi van). Però el màxim que em permet la meva força de voluntat és recuperar per ordinador els colors d'una fotografia descolorida que porta un any regnant el nínxol del meu pare. Ens cal realment tenir un tros d'espai on sabem del cert que hi resta un dels nostres? Un lloc on dirigir-te a ell? On resar-li? Jo crec que la seva ànima, energia de vida (o com se li vulgui dir) ja no està lligada a aquest cos. I no ho està des del moment de la seva mort. Estarà al més enllà? Serà un àngel per nosaltres? NO ho sé, però no s'ha quedat en aquell nínxol (malament rematat segons els comentaris que li havia sentit a dir al meu pare, com a bon paleta que era).
De totes totes, em sembla que la incineració permet que l'energia d'una persona torni a la natura on sempre ha estat i també permet que els seus familiars i amics el recordin mirant un bonic paisatge escollit per l'ésser estimat.
Em meu pare és alegria, no una caixa de fusta que amaga un negoci impressionant.
Te quiero mucho papa, sigue tu camino y busca tu luz... Hasta pronto.